dissabte, 19 de febrer de 2005

NEGUIT

A cops, sento dintre meu,
una immensa basarda.
Com si el cor fos massa gran,
com si no tingués prou lloc,
per bategar lliurement.

I em pregunto . . . . perquè?
És potser por, potser tristesa,
ànsies de volar....
alegria, enyorança, incertesa,
o potser felicitat autèntica.

Mai no em sé donar resposta,
tant sols gaudeixo de la sensació.
Dons és estimulant i a l’hora esgarrifosa.
Tant sols l’accepto com un do
que em fa sentir . . . . que estic viva.

dijous, 10 de febrer de 2005

CERCANT


Cerquem la felicitat,
com si fos un tresor amagat,
passem un jorn darrera l'altre,
i sempre cercant . . . .

A cops ens assembla trobar-la,
però se’ns fa tant efímera,
que no tenim temps d'assaborir-la,
i seguim, cercant . . . .

A cops arribem a pensar que no existeix,
i així anem creixent.
I hi ha gent que arriba a envellir,
sense haver-la trobat mai.

Llavors ens agafa el neguit,
no volem acabar com ells,
amb aquest gran desencís,
sentint-nos estafats, decebuts.

Sense adonar-nos,
que tots aquets sentiments,
son els que ens tapen els ulls,
i no ens deixen trobar-la.

La felicitat existeix.
I tant que existeix...

La trobaràs obrint el teu cor als altres,
al mar que balla per tu antigues cançons,
al vent que t'acarona i et parla a cau d'orella,
en aquest cel tant blau, al sol que t'escalfa.

Al verd dels arbres, als mil colors de les flors,
a cada estel que resplendeix per tu cada nit,
a la pluja que humiteja la terra,
i a tantes olors que et transporten a llunyans indrets.

Als ulls de cada infant, que et mira sense por,
amb el cor ple de tendresa,
a la mà amiga que mai no et manca,
a tant i tants llocs . . . .

Si no la trobes, no és pas per ceguesa,
ni per que estigui molt amagada,
l'has de cercar dintre teu,
ella sempre ha estat allí esperant-te.

NO DEMANO RES MÉS


No demano res més . . . .

Tant sols un somriure,
un somni, un no res.
Una manera de viure,
una esperança, un bes.
Un mot per sentir-me lliure,
una abraçada, un vers.

No demano res més . . . .

Que cada jorn a l'albada,
obris els ulls i ben despert,
sentis la meva abraçada,
dolça i tendra i que sorprès,
sentis que és la primera vegada,
que jo t'estimo, que et veig.

I així poder encisar-te,
amb cada dolç somriure.
i així poder estimar-te,
cada jorn de la meva vida.

No demano res més . . . .