diumenge, 12 de març de 2006

LA NIT




Es quan la nit s’estén damunt meu,
com un gran mantell glaçat,
que el dolor tan ben amagat,
molt endins del meu cor,
s’esmuny sigil·losament,
i esclata amb tota la força.

Es llavors, quan em sento morir,
i miro cel enllà,
i et cerco entre els estels . . . .
Ets allà, amor meu?.

I esdevé el plor,
llarg, amarg, punyent.
I se’m trenca l’ànima,
i el cor s’esmicola en mil trossets.

Potser si que ets allà,
enmig de tots aquells estels,
magnífics i distants, que espurnegen.
Però jo . . . . no t’hi trobo.

I tot aquest plor,
tot el dolor, l’enyor,
fa més gran el meu amor,
i em donen la força,
per seguir caminant sense tu.