dilluns, 6 de novembre de 2006

SI POGUÉS. . .


Si pogués escriure’t
Et diria tantes i tantes coses . . . .

Et diria com n’és de difícil viure sense tu.
et diria com t’enyoro,
com n’està de buida la casa sense tu,
intentaria explicar-te la tristesa que sento.
Es tant gran que ho aclapara tot.

Si pogués escriure’t,
et diria com t’estimo,
com n’és de gran aquest amor,
és tan gran que a cops em crema.
T’estimo amb tota la meva ànima.

Si pogués escriure’t,
t’explicaria com estan els nostres fills,
com han madurat, com et troben a faltar,
com t’estimen i et recorden.
Son part del teu llegat.

També et parlaria dels teus amics,
dels meus amics, dels nostres amics.
Son una altre part del teu llegat,
ara per ara s’han convertit en el meu equilibri.
Son quelcom més que bons amics,
son part de la meva família.

Però sé que tot això t’entristiria,
i no voldria entristir-te per res del món.
No et mereixes ni un segon de pena,
ni un instant de tristesa.

Et mereixes estar amb pau,
una pau dolça i tendre,
que ompli la teva ànima
amb tot l’amor que ens has donat
i que ara reps amb escreix.

Descansa amor meu,
descansa i espera’m,
el temps passa volant
i més aviat del que ens imaginem
ens fondrem en una eterna abraçada.