dijous, 23 d’agost de 2007

ERES TU. . .


Tu eres l’home
amb qui jo desitjava envellir.
Coneixia cada recó del teu cos,
sabia el significat del més ínfim gest.

Jo de tu,
i tu de mi.

Omplíem les nostres vides,
de petits detalls,
de mirades còmplices,
no ens calien mots.

Als nostres cors eren plens
de tendresa, amor, comprensió.
Compartíem silencis,
somriures i plors.

Tu eres l’home de la meva vida.
Al marxar, has deixat un buit tan gran,
que a cops sento que el temps no passa,
com si la vida s’aturés.

Però el temps no s’atura,
la vida segueix,
el tic, tac, no para,
i el meu cor segueix bategant
encara que a cops no ho vulgui.

T’estimo i t’enyoro,
enyoro els teus ulls i les teves mans,
els teus llavis, el teu somriure,
les teves abraçades,
i els teus dolços “t’estimo”

¡Que donaria per un sol instant al teu costat!

divendres, 10 d’agost de 2007

SOPAR


10 d’agost,
2 anys i 3 mesos sense tu.

La nit ha estat especial,
he fet un sopar per als amics,
tot ha sortit rodó,
tant sols faltaves tu.

Estic segura que t’has sentit
orgullós de mi,
el menjar els hi ha encantat,
ho he preparat tot com si fos una nit especial.

Hem estat parlant i rient,
com sempre. . . .
però t’he trobat tant a faltar,
com sempre. . .

La vida segueix amor meu,
a pesar de tot,
a pesar de la teva absència,
a pesar de tot l’enyor.

T’estimo i t’enyoro,
però sento dintre meu,
que he de començar a caminar de nou,
tot és nou, tot és difícil, tot és diferent.

Necessito viure altre cop,
sento que fa molt de temps,
que he estat com adormida,
vivint sense viure. . . .
i no puc més.

Necessito estimar, abraçar,
que m’estimin, que m’abrasin. . . .
T’estimo amb tota l’ànima,
mai no dubtis del meu amor,
és etern, res ni ningú no podrà malmetre’l.

Fins al jorn que ens retrobem,
tant sols vull dir-te una cosa,
que t’estimo amor meu.

dimecres, 8 d’agost de 2007

ANIVERSARI




Avui és el teu aniversari,
haguessis fet 50 anys.

Ja dos dies enrere,
haurien començat les teves llistes,
llista de convidats,
que sempre s’acabava duplicant.
Llista de coses que havies de comprar,
dels plats que prepararies. . . . .

Però per tercer cop,
tot això no serà possible,
tu ja no hi ets.

Al mati ha plogut de valent
i jo he plorat amb tu, amargament.
La tristesa ha anat deixant pas
a aquella ràbia que creia oblidada.

Estic enrabiada.
I no paro de preguntar-me:
Per què tu no?
Per què ja mai més no hi haurà festa?
Per què tot aquest dolor?
Per què tu ja no hi ets?. . . .

No en trec res de tanta ràbia,
no en trec res de tanta pregunta,
si, ja ho sé, però és tant difícil.

Avui aniré a sopar amb els amics,
no en parlarem, ningú dirà res,
però tots, els que vinguin i els que no,
et tindrem en el pensament tota l’estona,
no ho dubtis, tots et felicitarem en un moment del dia.

T’estimo amor,
tant de bo pogués fer-te un petó
i felicitar-te i abraçar-te.
Tant de bo fossis aquí amb nosaltres.
De tota manera, rep el meu amor
avui i per sempre.