Viure, i al viure aprendre,
aprendre que val més estimar,
que no pas que t’estimin.
Que els entrebancs,
ens fan més forts i més savis.
Que la vida és una renuncia,
constant i dolorosa,
però que tanmateix,
és això el que ens fa créixer.
Que cada pèrdua,
malgrat no ens ho sembli,
té un sentit, i un per què.
Que els anys passen
i el nostre rostre,
i el nostre cos, envelleixen.
Però cada marca, cada taca,
cada arruga ens parla,
d’ instants, de sentiments,
d’un munt de vivències…
Que esdevenen del que som,
I del que hem estat.
M'estimo cadascuna d’aquestes
petjades per tot el que representen.
I espero viure i aprendre
de cada instant, de cada cop,
sense perdre mai,
ni l’esperança,
ni el somriure.
M'estimo la vida.
