dimarts, 21 de febrer de 2012

FA TANT DE FRED

Jeu boca terrosa,
 sembla mort,
la gent passa,
pel seu costat.

Uns se’l miren,
 altres no,
però tots
passen de llarg.

Respira?
No ho se.
Fa tant de fred.

 El mes segur,
 és que estigui torrat.
Però no se explicar
el perquè,

jo, soc incapaç
de passar de llarg.

M’ajupo,
el sacsejo...
No es mou,
 és viu,
 fa pudor.

Ha begut,
 molt, tant
 que ha perdut
tota noció,
del que és,
del que fa,
de la vida,
del temps,
del dolor…

Per fi arriba,
l’ajuda demanada.
Dos policies,
una ambulància,
amb dues persones més.
Quatre homes
experimentats.
L’aixequen
i poc a poc
entre els quatre,
l’acompanyen
al banc de la plaça.

Allà és on viu,
on menja,
 si pot.
On beu,
sempre.
On dorm,
on plora,
on ara tot sol,
el sento cridar,
el sento plorar.
I el crit,
traspassa
la meva pell
fins arribar 
a l’ànima,
I fa tant de fred.....