Cada vespre en arribar,
a la nostra casa,
sento que se’m fon,
una mica l’ànima.
Hi trobo pels recons,
espurnes de somnis,
carícies i petons,
perdudes en el temps.
Per això se’m fon l’ànima,
i tornen les llàgrimes,
hi ha tanta absència,
tanta solitud.
En la foscor et cerco,
sense trobar-te.
En el silenci escolto,
sense sentir-te.
A l’albada el sol
eixuga les llàgrimes
amaga les pors
i m’omple d’esperança.
I això és la vida,
una roda que gira,
i si avui tot és negre,
potser demà serà tot blanc.
a la nostra casa,
sento que se’m fon,
una mica l’ànima.
Hi trobo pels recons,
espurnes de somnis,
carícies i petons,
perdudes en el temps.
Per això se’m fon l’ànima,
i tornen les llàgrimes,
hi ha tanta absència,
tanta solitud.
En la foscor et cerco,
sense trobar-te.
En el silenci escolto,
sense sentir-te.
A l’albada el sol
eixuga les llàgrimes
amaga les pors
i m’omple d’esperança.
I això és la vida,
una roda que gira,
i si avui tot és negre,
potser demà serà tot blanc.