diumenge, 18 de desembre del 2005

NO EM DEIXIS MAI SOLA


Asseguda a la proa del teu preciós vaixell,
acluco els ulls i somio . . . . penso en ell.

El vent acarona el meu rostre,
com si fos dolça caricia.
El sol escalfa el meu cos,
em besa, m'encisa.

Les onades juganeres, esclaten a la proa,
m'esquitxen, em sacsegen per dir-me,
que no estic perduda ni sola,
i em sacsegen per dir-me . . . .

Que ets tú qui hi ha darrera del sol que m'escalfa,
darrera del vent que acarona els meus cabells,
darrera les onades juganeres que desperten els meus sentits,
per dir-me que sense fatiga per lluny que siguis . . . .


Mai, mai no em deixaràs sola.

dissabte, 5 de novembre del 2005

NO HI ETS




Solitud,
desencís,
quietud,
silencis . . .
La casa es plena de tu.
Les teves fotos,
la teva roba,
els teus records,
les teves cendres.

Enyor,
tristor,
dolor,
plor . . . .

La casa es buida sense tu,
no sento els teus dolços: “T’estimo”,
no veig els teus ulls ni les teves mans,
ni hi ha petons ni abraçades.

Absència,
ràbia,
desesperació,
resignació . . . .

dimarts, 11 d’octubre del 2005

DIA 10


Dia deu,
dia trist,
cinc mesos i. . . Plou.

I passen els dies,
un rera l'altre,
i tots són tristos,
avui més encara.
Avui és dia deu, i . . . .Plou.

Del cel cauen llàgrimes,
les teves, les meves, les seves.
Ploren per tu, per mi, per ells.

El dia és gris,
com gris és la meva ànima,
d'ença que vares marxar.

El dia és gris, es trist, i .. . Plou.

dissabte, 17 de setembre del 2005

SENSE TU


Ja mai més, res no serà com abans,
D’ençà del jorn que vas deixar-me.

El soroll de la pluja,
l'olor d’herba humida,
els estels, la lluna,
el cel tant blau,
el mar immens,
el brogit de les ones,
els ocells, les flors . . .

Llàgrimes temudes,
el cor encongit,
tants somnis trencats,
en un no rés,
sense cap avís,
sense temps,
sense un adéu,
sense tú . . . .

No puc viure sense tú.

dissabte, 19 de febrer del 2005

NEGUIT

A cops, sento dintre meu,
una immensa basarda.
Com si el cor fos massa gran,
com si no tingués prou lloc,
per bategar lliurement.

I em pregunto . . . . perquè?
És potser por, potser tristesa,
ànsies de volar....
alegria, enyorança, incertesa,
o potser felicitat autèntica.

Mai no em sé donar resposta,
tant sols gaudeixo de la sensació.
Dons és estimulant i a l’hora esgarrifosa.
Tant sols l’accepto com un do
que em fa sentir . . . . que estic viva.

dijous, 10 de febrer del 2005

CERCANT


Cerquem la felicitat,
com si fos un tresor amagat,
passem un jorn darrera l'altre,
i sempre cercant . . . .

A cops ens assembla trobar-la,
però se’ns fa tant efímera,
que no tenim temps d'assaborir-la,
i seguim, cercant . . . .

A cops arribem a pensar que no existeix,
i així anem creixent.
I hi ha gent que arriba a envellir,
sense haver-la trobat mai.

Llavors ens agafa el neguit,
no volem acabar com ells,
amb aquest gran desencís,
sentint-nos estafats, decebuts.

Sense adonar-nos,
que tots aquets sentiments,
son els que ens tapen els ulls,
i no ens deixen trobar-la.

La felicitat existeix.
I tant que existeix...

La trobaràs obrint el teu cor als altres,
al mar que balla per tu antigues cançons,
al vent que t'acarona i et parla a cau d'orella,
en aquest cel tant blau, al sol que t'escalfa.

Al verd dels arbres, als mil colors de les flors,
a cada estel que resplendeix per tu cada nit,
a la pluja que humiteja la terra,
i a tantes olors que et transporten a llunyans indrets.

Als ulls de cada infant, que et mira sense por,
amb el cor ple de tendresa,
a la mà amiga que mai no et manca,
a tant i tants llocs . . . .

Si no la trobes, no és pas per ceguesa,
ni per que estigui molt amagada,
l'has de cercar dintre teu,
ella sempre ha estat allí esperant-te.

NO DEMANO RES MÉS


No demano res més . . . .

Tant sols un somriure,
un somni, un no res.
Una manera de viure,
una esperança, un bes.
Un mot per sentir-me lliure,
una abraçada, un vers.

No demano res més . . . .

Que cada jorn a l'albada,
obris els ulls i ben despert,
sentis la meva abraçada,
dolça i tendra i que sorprès,
sentis que és la primera vegada,
que jo t'estimo, que et veig.

I així poder encisar-te,
amb cada dolç somriure.
i així poder estimar-te,
cada jorn de la meva vida.

No demano res més . . . .