Parlo amb tu,
el vent s’enduu
els meus mots.
I jo imagino
que tu m’escoltes.
Parlo amb tu
i l’ànima s’asserena
i el cor està en calma
doncs se que tu em sents.
Parlo amb tu,
cada minut, cada hora,
dia rere dia
d’ençà que vas patir.
I sento que em sents,
i sento que hi ets,
i sento que m’escoltes
i sento que em respons.
I no necessito res més,
tant sols saber,
tant sols sentir,
que se que el vent
et porta cada un dels meus mots.
Existència que tant sols te sentit,
si tu ets en cada espurna de somni,
en cada esquitx d’onada,
en tot l’esplendor d’aquesta lluna
que em deixa sense ale.
Somio els teus ulls i els teus llavis,
escolto els teus infinits silencis,
la teva pell, en la meva pell
es fon en un meandre
que flueix sense trobar-se.
Ben endins sento que el foc
del desig i l’enyorança,
m’estreny l’ànima fins al límit.
La lluna amb tot els seu esplendor
m’abraça amb la generositat
dels que saben del cert
A un home profundament bo,
que tenia un somni
que sabia compartir
amb la misèria...
Amb tot el meu respecte
i tot el meu agraïment
per la gran tasca realitzada
i l’esperança que desprèn.
Que els àngels t’acompanyin,
en el teu nou viatge.
Fins a sempre Vicenç.
La teva essència
m’impregna l’ànima.
Els teus colors
em fan brillar els ulls.
La teva olor
m’alegra el cor.
Contemplo
la teva bellesa
immensa
i alhora efímera.
I en aquest instant
me’n adono
que la vida
és així d’efímera.
I és per això que
m’impregno
et miro
t’oloro....
Per tal de gaudir
al màxim
de tots aquets dons.
Núvols grisos
que s’escapcen
que es trenquen
que es buiden.
Sense saber-ho
sense voler-ho
perden l’essència
tot el que tenen.
I ho fan en un gest
tant senzill
com generós
tant inconscient
com màgic.
Avui la terra és humida,
l’herba és ben molla,
i l’aire fa olor de net.
I jo m'asseuré
al marge del cami nostre
i ompliré l'ànima
amb aquest aire nou.
