divendres, 7 d’abril de 2006

BONA NIT AMOR

M’assec a la terrassa, la casa està buida, en silenci.
Sobre meu milers d’estels espurnegen en la foscor de la nit.
Els observo i alhora cerco la teva mirada. . . .
No la trobo.

Els ulls se m’omplen de llàgrimes i sento un nus que sembla a punt d’esclatar a dintre meu i esmicolar-me.

Sento un dolor tant profund dins de l’ànima. . .

A cops em sento morir de dolor.
Però no, no es mor de tristesa,
tampoc d’enyorança per molt que ho desitgem.
Ja ha passat més d’un any i el dolor segueix aquí, ferm, infinit, inalterable. . .

Mai vaig imaginar que hauria de passar per aquest tràngol,
i tornar a aprendre a viure de nou.
Aprendre a viure sense tu.
Com es fa? No ho sé.
Pas a pas, amb paciència,
caient un jorn i un altre, i tornant a posar-nos drets a l’endemà.

Visc gràcies a tu i per a tu.
Per agrair-te tot l’AMOR que has deixat entre nosaltres,
ha estat un amor tant gran,
que val la pena fer aquest esforç sobrehumà cada jorn.
T’estimo, t’he estimat i t’estimaré.
Et somio, t’he somiat i et somiaré.

Has estat el millor que ha esdevingut a la meva vida.
El millor amic, el meu fidel amant, un marit esplèndid i el pare més després i entregat que he conegut mai.
Amic dels teus amics fins a l’infinit.

Et seguiré cercant entre els estels, en el mar, en el aire. . .
Bona nit AMOR.