dimarts, 20 de novembre de 2007

MOTS


Sons, mots.
Paraules i més paraules.

Paraules que et fan plorar,
paraules que et fan riure,
paraules que et donen, que et prenen,
paraules que a cops t’ajuden a viure.

Paraules que t’omplen,
paraules que et buiden.

La vida és plena de sons, de mots,
de paraules i més paraules.

I a cops et fan mal,
i a cops són la vida.
I a cops donaries el que fos,
per gaudir d’un silenci
suau, seré, infinit. . .

Però la vida són mots,
mots, sons i paraules,
les dites i les no dites.

dijous, 23 d’agost de 2007

ERES TU. . .


Tu eres l’home
amb qui jo desitjava envellir.
Coneixia cada recó del teu cos,
sabia el significat del més ínfim gest.

Jo de tu,
i tu de mi.

Omplíem les nostres vides,
de petits detalls,
de mirades còmplices,
no ens calien mots.

Als nostres cors eren plens
de tendresa, amor, comprensió.
Compartíem silencis,
somriures i plors.

Tu eres l’home de la meva vida.
Al marxar, has deixat un buit tan gran,
que a cops sento que el temps no passa,
com si la vida s’aturés.

Però el temps no s’atura,
la vida segueix,
el tic, tac, no para,
i el meu cor segueix bategant
encara que a cops no ho vulgui.

T’estimo i t’enyoro,
enyoro els teus ulls i les teves mans,
els teus llavis, el teu somriure,
les teves abraçades,
i els teus dolços “t’estimo”

¡Que donaria per un sol instant al teu costat!

divendres, 10 d’agost de 2007

SOPAR


10 d’agost,
2 anys i 3 mesos sense tu.

La nit ha estat especial,
he fet un sopar per als amics,
tot ha sortit rodó,
tant sols faltaves tu.

Estic segura que t’has sentit
orgullós de mi,
el menjar els hi ha encantat,
ho he preparat tot com si fos una nit especial.

Hem estat parlant i rient,
com sempre. . . .
però t’he trobat tant a faltar,
com sempre. . .

La vida segueix amor meu,
a pesar de tot,
a pesar de la teva absència,
a pesar de tot l’enyor.

T’estimo i t’enyoro,
però sento dintre meu,
que he de començar a caminar de nou,
tot és nou, tot és difícil, tot és diferent.

Necessito viure altre cop,
sento que fa molt de temps,
que he estat com adormida,
vivint sense viure. . . .
i no puc més.

Necessito estimar, abraçar,
que m’estimin, que m’abrasin. . . .
T’estimo amb tota l’ànima,
mai no dubtis del meu amor,
és etern, res ni ningú no podrà malmetre’l.

Fins al jorn que ens retrobem,
tant sols vull dir-te una cosa,
que t’estimo amor meu.

dimecres, 8 d’agost de 2007

ANIVERSARI




Avui és el teu aniversari,
haguessis fet 50 anys.

Ja dos dies enrere,
haurien començat les teves llistes,
llista de convidats,
que sempre s’acabava duplicant.
Llista de coses que havies de comprar,
dels plats que prepararies. . . . .

Però per tercer cop,
tot això no serà possible,
tu ja no hi ets.

Al mati ha plogut de valent
i jo he plorat amb tu, amargament.
La tristesa ha anat deixant pas
a aquella ràbia que creia oblidada.

Estic enrabiada.
I no paro de preguntar-me:
Per què tu no?
Per què ja mai més no hi haurà festa?
Per què tot aquest dolor?
Per què tu ja no hi ets?. . . .

No en trec res de tanta ràbia,
no en trec res de tanta pregunta,
si, ja ho sé, però és tant difícil.

Avui aniré a sopar amb els amics,
no en parlarem, ningú dirà res,
però tots, els que vinguin i els que no,
et tindrem en el pensament tota l’estona,
no ho dubtis, tots et felicitarem en un moment del dia.

T’estimo amor,
tant de bo pogués fer-te un petó
i felicitar-te i abraçar-te.
Tant de bo fossis aquí amb nosaltres.
De tota manera, rep el meu amor
avui i per sempre.

dijous, 10 de maig de 2007

DOS ANYS SENSE TU


Dreta a tocar de l’aigua
amb la mirada perduda a l’horitzó
tanco els ulls i respiro lenta i profundament.

Dos anys sense tu.

La platja es immensa, deserta,
em sento menuda, insignificant.
Sé que no estic sola,
sé que tu ets amb mi.

El vent acarona els meus cabells,
tanco els ulls i veig el teu somriure,
impregno la meva ànima amb ell.

Dos anys sense tu.

Sento que se’m regira l’estomac
es com si hi tingues plom
em costa empassar la saliva
em costa amagar el plor.

Dos anys sense tu.

Hi ha un crit amagat,
ja fa temps que roman dintre meu,
lluita per sortir, no el deixo.

Tinc por,
sento que si el deixes escapar,
se’m esmicolaria l’anima
i no podria tornar a començar.

Dos anys sense tu.

La teva absència em pesa,
costa trobar el camí.
No saps com n’és de difícil
viure sense tu.

dimarts, 13 de març de 2007

EL PRIVILEGI D'HAVER-TE CONEGUT


Avui voldria parlar-te.
Estigues atent, doncs et parlaré fluixet, a cau d’orella:

“Em considero un ser privilegiat, ja que ha estat un privilegi immens haver-te conegut i encara més haver rebut el teu amor incondicional durant quasi trenta anys.

He pogut estimar-te sense fissures tot aquest temps i fruit del nostre amor aquí estan els nostres dos fills.

SEMPRE hem estat units, quan les coses anaven bé i també quan no hi anaven. Però sempre junts.

Amb tu he conegut als que ara son els meus AMICS. Amics amb majúscules, no és fàcil aconseguir amistats com aquestes i en això els dos ens hi hem esforçat força durant tots aquets anys.

Amb tu he aprés el veritable significat de la paraula GENEROSITAT. Vas esser la persona més generosa que he conegut mai. Mai vas tenir un NO per als que t’envoltàvem.

Amb tu he plorat, però ¡Com hem rigut plegats! Ens hem divertit, hem estat capaços de treure-li tot el suc a la vida i així anar superant tots els entrebancs que hem anat trobant pel camí.

I tantes i tantes coses més. . . .

Per tant avui vull donar-te les gràcies. Gràcies per tot el que m’has donat en el transcurs d’aquets anys, per tot el que hem compartit, per haver fet de mi, millor persona.

No es just seguir sentint-me desafortunada.

Tu ja no ets aquí, però el teu AMOR, roman dintre meu, fort, inesgotable. I així seguirà per sempre. Et dec massa per seguir lamentant-me.

Per tant, es per això que avui vull dir-te a cau d’orella que viuré pensant en lo afortunada que he estat per haver tingut el privilegi d’haver viscut tant temps al teu costat.

Fins a sempre amor”.