divendres, 10 d’agost de 2007

SOPAR


10 d’agost,
2 anys i 3 mesos sense tu.

La nit ha estat especial,
he fet un sopar per als amics,
tot ha sortit rodó,
tant sols faltaves tu.

Estic segura que t’has sentit
orgullós de mi,
el menjar els hi ha encantat,
ho he preparat tot com si fos una nit especial.

Hem estat parlant i rient,
com sempre. . . .
però t’he trobat tant a faltar,
com sempre. . .

La vida segueix amor meu,
a pesar de tot,
a pesar de la teva absència,
a pesar de tot l’enyor.

T’estimo i t’enyoro,
però sento dintre meu,
que he de començar a caminar de nou,
tot és nou, tot és difícil, tot és diferent.

Necessito viure altre cop,
sento que fa molt de temps,
que he estat com adormida,
vivint sense viure. . . .
i no puc més.

Necessito estimar, abraçar,
que m’estimin, que m’abrasin. . . .
T’estimo amb tota l’ànima,
mai no dubtis del meu amor,
és etern, res ni ningú no podrà malmetre’l.

Fins al jorn que ens retrobem,
tant sols vull dir-te una cosa,
que t’estimo amor meu.