dijous, 23 d’agost de 2007

ERES TU. . .


Tu eres l’home
amb qui jo desitjava envellir.
Coneixia cada recó del teu cos,
sabia el significat del més ínfim gest.

Jo de tu,
i tu de mi.

Omplíem les nostres vides,
de petits detalls,
de mirades còmplices,
no ens calien mots.

Als nostres cors eren plens
de tendresa, amor, comprensió.
Compartíem silencis,
somriures i plors.

Tu eres l’home de la meva vida.
Al marxar, has deixat un buit tan gran,
que a cops sento que el temps no passa,
com si la vida s’aturés.

Però el temps no s’atura,
la vida segueix,
el tic, tac, no para,
i el meu cor segueix bategant
encara que a cops no ho vulgui.

T’estimo i t’enyoro,
enyoro els teus ulls i les teves mans,
els teus llavis, el teu somriure,
les teves abraçades,
i els teus dolços “t’estimo”

¡Que donaria per un sol instant al teu costat!