dissabte, 29 de setembre de 2012

LA FORÇA MÉS PURA....





HI HA UN INDRET,
ON VAN A PARAR…
TOTS ELS SOMNIS TRENCATS,
TOTS ELS SOMRIURES PERDUTS,
TOTS ELS MOTS NO DITS,
TOT UN RIU DE LLAGRIMES VESADES…. 

ÉS UN INDRET BEN RESGUARDAT,
ON  LES ÀNIMES BALLEN,
PRECIOSES BALADES,
I S’ABRACEN I ENTRELLAÇEN,
LES UNES AMB ALTRES
FORMANT UN SOL ESSER
QUE DESLPLEGA LES SEVES ALES,
AMB UNA FORÇA DESCONEGUDA
PER NOSALTRES…. 

SI TANT SOLS PER UN INSTANT,
ETS CAPAÇ DE ROÇAR UNA SOLA
DE LES SEVES ALES,
SENTS TOT EL PODER
QUE EMANA…. LA SEVA FORÇA. 

I OMPLE CADA ESQUERDA,
CADA PETIT BUIT DEL TEU COR,
DE LA TEVA ÀNIMA,
DEL TEU ESSER….
 
NO PERDIS L’ESPERANÇA,
ESTIGUES ATENT…
EN QUALSEVOL MOMENT,
POT ESDEVENIR EL MIRACLE. 

I NO POTS NI IMAGINAR…
COM T’OMPLE!

dijous, 13 de setembre de 2012

DESPERTAR

 
OBRO ELS ULLS
I VEIG EL REFLEXE
DE LA VIDA
A LA FINESTRA.
 
MENTRE ENYORO
LA TEVA ABRAÇADA
ABSENT......

divendres, 9 de març de 2012

APRENDRE


LA VIDA A FORÇA DE COPS,
M’HA FET APRENDRE
 EL QUE ÉS IMPORTANT.
SON LES PETITES COSES,
L’AVUI, L’ARA, L’INSTANT.
L’AMOR, L’AMISTAT,
ELS SOMRIURES, ELS SOMNIS.
NO DEIXO D’APRENDRE,
NO PERDO EL SOMRIURE,
MALGRAT LES TRISTESES,
MALGRAT LES PÈRDUES….
EL MEU COR BATEGA,
I SENT, SENT QUE…
LA LLUNA ÉS PRECIOSA,
COM EL MAR, EL FOC, EL VENT.
I L’UNIC QUE QUEDA, ÉS L’AMOR.
L’AMOR, ÉS LA CONEXIÓ,
ÉS EL QUE ENS UNEIX ETERNAMENT
A TOT ALLÓ QUE HEM PERDUT,
A TOT ALLÓ QUE ENYOREM.
EL CAMÍ  ÉS, TAL COM NOSALTRES DECIDIM
QUE SIGUI, TRIST, ALEGRE, DUR, PLANER…
ÉS A LES NOSTRES MANS,  COM VIURE.
NO DEIXIS MAI D’APRENDRE,
NI DE PLORAR, NI DE SOMRIURE,
NI D’ESTIMAR…. MAI.
ESTIMA AMB TOTES LES TEVES FORCES,
I VIU PER SEMPRE,
AMB EL SOMRIURE ALS LLAVIS.

dimarts, 21 de febrer de 2012

FA TANT DE FRED

Jeu boca terrosa,
 sembla mort,
la gent passa,
pel seu costat.

Uns se’l miren,
 altres no,
però tots
passen de llarg.

Respira?
No ho se.
Fa tant de fred.

 El mes segur,
 és que estigui torrat.
Però no se explicar
el perquè,

jo, soc incapaç
de passar de llarg.

M’ajupo,
el sacsejo...
No es mou,
 és viu,
 fa pudor.

Ha begut,
 molt, tant
 que ha perdut
tota noció,
del que és,
del que fa,
de la vida,
del temps,
del dolor…

Per fi arriba,
l’ajuda demanada.
Dos policies,
una ambulància,
amb dues persones més.
Quatre homes
experimentats.
L’aixequen
i poc a poc
entre els quatre,
l’acompanyen
al banc de la plaça.

Allà és on viu,
on menja,
 si pot.
On beu,
sempre.
On dorm,
on plora,
on ara tot sol,
el sento cridar,
el sento plorar.
I el crit,
traspassa
la meva pell
fins arribar 
a l’ànima,
I fa tant de fred.....

dissabte, 7 de gener de 2012

VIURE


Viure, i al viure aprendre,
aprendre que val  més estimar,
que no pas que  t’estimin. 
Que els entrebancs,
ens  fan més forts i més savis.
Que la vida és una renuncia,

constant i dolorosa,
però que tanmateix,
és això el que ens fa créixer.
Que cada pèrdua,
malgrat no ens ho sembli,
té un sentit, i un per què.
Que els anys passen
i el nostre rostre,
i el nostre cos, envelleixen. 
Però cada marca, cada taca,
cada arruga ens parla,
d’ instants, de sentiments,
d’un munt de vivències…  
Que esdevenen del que som,
I del que hem estat. 
M'estimo cadascuna d’aquestes
petjades  per tot el que representen.

I espero viure i aprendre
de cada instant, de cada cop,
sense perdre mai,
ni l’esperança,
ni el somriure.

M'estimo la vida.