dijous, 10 de maig de 2007

DOS ANYS SENSE TU


Dreta a tocar de l’aigua
amb la mirada perduda a l’horitzó
tanco els ulls i respiro lenta i profundament.

Dos anys sense tu.

La platja es immensa, deserta,
em sento menuda, insignificant.
Sé que no estic sola,
sé que tu ets amb mi.

El vent acarona els meus cabells,
tanco els ulls i veig el teu somriure,
impregno la meva ànima amb ell.

Dos anys sense tu.

Sento que se’m regira l’estomac
es com si hi tingues plom
em costa empassar la saliva
em costa amagar el plor.

Dos anys sense tu.

Hi ha un crit amagat,
ja fa temps que roman dintre meu,
lluita per sortir, no el deixo.

Tinc por,
sento que si el deixes escapar,
se’m esmicolaria l’anima
i no podria tornar a començar.

Dos anys sense tu.

La teva absència em pesa,
costa trobar el camí.
No saps com n’és de difícil
viure sense tu.

3 comentaris:

kalidoscopi ha dit...

Quins poemes m�s macos!

Arare ha dit...

jo el vaig perdre amb 35...però la vida ha continuat i vaig trobar un altre company. Després de molts anys de convivència, ens hem casat´POtser és molt aviat perquè ho entenguis, però segur que més endavant ho entendrás. Que sàpigues una cosa, però: no hi ha hagut cap dia de la meva vida que no hagi pensat en ell.
m'ha agradat que vinguessis al meu bloc.

Una abraçada.

annanti ha dit...

Itant que ho entenc, la vida és molt llarga i jo penso que per a mi ell ha estat el meu gran amor, però amb el temps, potser en viure un altre. . .
I segur que com tu, pensaré amb ell el reste dels meus dies, el dificil potser es trobar algu que t'estimi tant que entengui la motxilla que portes, no? Has tingut sort, felicitats.

Una abraçada.