semblava que les coses s’anaven calmant
però de sobte em trobo totalment perduda.
Torno a mirar i mirar les teves fotos,
rellegeixo els teus escrits, les teves cartes
perdo els nervis, les paraules surten de la meva boca
sense poder controlar-les i fereixo als que més estimo.
Tinc la sensació de girar sense control,
l’abisme de la teva absència em supera de tal manera,
que tot és massa feixuc, hi ha massa solitud,
massa tristesa, massa enyorança.
Miro de pensar que son les dates
son elles les que m’estan jugant
una mala passada i que d’ací uns dies
tot serà diferent, més suportable,
tot tornarà a aquella normalitat entre cometes,
que fa que la vida es pugui suportar.
7 comentaris:
He arribat per primer cop al teu blog. M'agraden els teus poemes d'amor i d'enyorança. Gairebé em sembla un atreviment deixar-te un comentari. Són sentiments tant... profunds, especials, personals i intransferibles.
Una abraçada
Gràcies per les teves paraules, no et sembli un atreviment, al contrari, m’encoratja saber que hi ha algú que llegeixi els meus mots i veure que he tramés els meus sentiments. Al cap i a la fi quan escrius esperes transmetre quelcom.
Gràcies de nou, una abraçada,
L'enyorança que deixes en paraules fa que un sentiment de proximitat s'estengui entre els que arribem per primer cop. No defalleixis, al final, tots perdem qui estimem, i sempre sol ser massa aviat. El tens amb tu, no ho dubtis. Petons
Les teves paraules estan plenes d'amor i de melangia, de dolor i de ganes de sortir a la llum...
Colpeixen perquè ens pot passar a qualsevol i és difícil trobar els mots escaients...
Se m'acudeix fer-te arribar una abraçada , un fins aviat.Tornaré...
Gràcies per les vostres paraules.
Estic segura que es amb mi, tant sols es que costa tant...
Una abraçada per vosaltres també
Vinc a una de les teves cases a agrair-te les teves paraules a ca meva, de la mateixa forma que ho he fet allà:
"Saps... he passat per les teves tres cases... I voldria haver tingut el coratge de deixar-te un comentari... Però que pots dir que no sembli de compromís?
Nina, jo no sé, ni vull, donar consells. Prou feina tinc jo per anar vivint. Però estic convençut, perquè la vida és això, que un dia et trobaràs amb un somriure de bat a bat il•luminant-te el cor.
I sabent els records com una carícia dolça als dins...
Jo, sols tinc una certa gràcia ajuntant paraules, Anna. Però sols per llegir el que em dius val la pena continuar escrivint...
I ara no sé si m’he explicat...
Vine sempre que vulguis, aquí les portes sempre son obertes."
L'abraçada el petonet dolç, el deixo fora de les cometes, amb el teu permís.
Gràcies a tu per venir i per les teves paraules...
:¬)**
miquel àngel
els temps tot ho posa al seu lloc!
Publica un comentari a l'entrada