Kalighat, Calcuta. Juny 2008 Centre per a dones malaltes que les germanes recullen pels carrers.Hi ha un indret,
al pais dels somnis,
on els llits, tenen llencols,
que fan olor de flors.
Al mati, quan surt el sol,
els ocells canten boniques cancons,
i no xisclen com els corbs.
El cel es tant blau.....
i els nuvols, tant blancs....
El cel tant sols es gris,
els jorns que plou.
I despres de la pluja,
l'aire fa olor a net,
a herba i a terra humida.
El meu desitg,
es que cada vespre,
al tancar els ulls,
m'agafis la ma.
I aixis, ben juntes,
passem la nit,
al pais dels somnis.
al pais dels somnis,
on els llits, tenen llencols,
que fan olor de flors.
Al mati, quan surt el sol,
els ocells canten boniques cancons,
i no xisclen com els corbs.
El cel es tant blau.....
i els nuvols, tant blancs....
El cel tant sols es gris,
els jorns que plou.
I despres de la pluja,
l'aire fa olor a net,
a herba i a terra humida.
El meu desitg,
es que cada vespre,
al tancar els ulls,
m'agafis la ma.
I aixis, ben juntes,
passem la nit,
al pais dels somnis.
13 comentaris:
El país dels somnis existeix, està dintre teu, però cal estar despert/a per a poder entrar-hi, també cal treure's les sabates de plom per a ser lliures i lleugers del pes de la humanitat per volar...
I quan el somni ens vé a veure cal abraçar-lo sense recances ni ressentiments, i entendre que el passat passat està malgrat que no el poguem oblidar, però no t'ha d'hipotecar els somnis d'ara. La clau del país dels somnis està ARA i AQUÍ.
Les espines fan bonica la rosa. De vegades la vida ens obre en ferida per a poder tornar a estimar...
Uf, em sembla que ja he parlat massa.
Una abraçada.
onatge
Jo ja ho se aixo que em dius, el conte va dirigit a les iaiones del centre on vaig a cuidar-les, i que dormen en uns matalassos de plastic sense llencols, i estan tristes i soles, i aqui a Calcuta, el cel sempre es gris, i en lloc d'ocells sents tot el dia els corbs cridar....
Jo ja se on es el pais dels somnis, pero em pregunto si elles ho saben, o si hi han estat mai.....
Una forta abracada,
Anna
T'entenc...
Arribar a àvia sempre hauria de ser una riquesa, però en la situació que tu descrius, tens raó, pot arribar a ser un infern personal i interior. Es mereixen el PAÍS dels SOMNIS.
De vegades acaronem un gos o una gat i arraconem un ésser humà.
Rep una abraçada i mitja.
onatge
Jo llegeixo i callo, que les mans amigues i amoroses sempre són benvingudes. Petons!
Petons per a tu tambe Zel.
Anna
Estem encara somiant? Eooooo, que no et veig!!!!
Such a nice blog. I hope you will create another post like this.
Acabo de descobrir el teu bloc i només llegint alguna de les teves poesies d'amor se m'ha posat la pell de gallina. Són precioses.
Hola Meritxell, benvinguda al meu reconet, on hi ha un munt de sentiments que surten de ben endins. He passat un momentet per casa teva i aixís per sobre, veig que en Martí és el protagonista dels teus moments. Disfruta'l !!!!
Gracies per el teu comentari i espero tornar-te a veure per les meves casetes.
Ah.. jo vull anar a aquest pais dels somnis!!!!
;-)
Jo també ELI, jo també. Però crec que cadascú de nosaltres l’hem de trobar a dins nostre aquest país.
Petonets!!
Anna, llegué aquí casi por casualidad... y veo que Goma de borrar está en tu lista. ¿Quién eres? No sé catalán y sin embargo la música de tu poema me conmueve. Puedes escribirme a mponsowy @ yahoo.com Besos!!
Mori,
Ya te he escrito y espero que visites mi otro blog en castellano para que puedas entender mis palabras.
Un abrazo desde Barcelona
Publica un comentari a l'entrada