Un lloc on abocar el sac, on compartir sentiments, tristeses, instants, tot intentant fer poesia. A cops compartint sentiments aquets es tornen menys feixucs...
divendres, 19 de desembre del 2008
ÉS INJUST
Voldria ser capaç
de ni que fos per un instant
donar-te tot allò que no tens.
Tant sols un instant,
un somni…
una il·lusió….
Per què sento que t’estic fallant?
Per què em sento tant buida?
Veure el teu dolor,
la teva fam,
el teu esguard,
i el teu somriure,
em produeix tanta tristor,
tanta ràbia….
La teva pobresa,
converteix la meva riquesa
en un malson que m’atrapa
i que em fa mal.
No em coneixes,
però voldria guarir-te,
voldria abraçar-te.
I dir-te que em sap greu,
que sento amb tota l’ànima,
que la teva circumstància
fruit de néixer on vares nàixer
se’m apareix cruelment,
com una immensa injustícia.
Se’m remou tot a dins meu,
i amb aquest mots voldria
que sabessis que t’estimo,
i que faré el que pugui
per ajudar-te.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
8 comentaris:
fins que no aconseguim reduir aquestes diferències tan enormes al nostre món, no ens podrem considerar humans
teniu raó tots dos, i no puc entendre perquè ha de ser tant difícil que tothom tingui el que és necessari.
JESUS, CARME,a veure quan podem parlar d'un sol món, mentre ni hagi més d'un és que segueixen existint aquestes injusticies que ens remouen per dintre.
Hola maca una realitat molt crua.
La pobresa no és un estat natural, és el producte de sistemes específicament dissenyats per al desigual repartiment de la riquesa.
Plorar i lamentar està molt bé com expressió de bons sentiments i com pas inicial per a la presa de consciència. Però realment fem alguna cosa per canviar l'estat de les coses?
Un petonàs i bones festes
Hola Anna, aquests dies sento parlar de crisi quan el seu nom és ESTAFA! Ens roben, ens estafen i ho paguen amb els nostres diners, que vol dir els nostres esforços.
Tens tota la raó. Però l'home és l'animal més maligne que hi ha a la terra. Com diu en Jesús, encara no som humans, i és més -ja ho he dit alguna altra vegada- de vegades sento vergonya de pertànyer a la raça humana.
Em ve a la memòria un petit poema meu:
Abans d’impostos...
Traieu
el preu
de l’oportunitat,
traieu
el preu polític,
el de l’orgull,
el del banc,
el de la guerra,
el del poder,
el del dimoni,
el del fantasma,
el de l’església...,
el de l’odi.
Traieu tos els preus
i deixeu només
el de la gana,
llavors tot serà net.
Rep una abraçada sincera.
onatge
És totalment injust si!!!
La meva ment és molt simple... i també ho és el raonament... Si en aquest planeta hi ha menjar més que suficient per a tots... com pot haver tanta gent morint-se de fam?
Sistemes, política, el poder dels diners...
És INJUST!!
Per cert sóc... el teu/la teva blocaire invisible!!
Un petó
Nopmés injust? És cruel, dramàtic, i diu molt de com de miserable pot ser l'espècie humana en col.lectiu...
Passo a desitjar-te el millor del món!
He tingut l'oportunitat de viatjar molt i sentir les mateixes coses que descrius en el teu poema. I només quan ets a l'altra banda del planeta te n'adones de quantes coses prescindibles necessitem per viure alguns i quantes d'imprescindibles no tenen uns altres.
Publica un comentari a l'entrada