LA VIDA A FORÇA DE COPS,
M’HA FET APRENDRE
EL QUE ÉS IMPORTANT.
SON LES PETITES COSES,
L’AVUI, L’ARA, L’INSTANT.
L’AMOR, L’AMISTAT,
ELS SOMRIURES, ELS SOMNIS.
NO DEIXO D’APRENDRE,
NO PERDO EL SOMRIURE,
MALGRAT LES TRISTESES,
MALGRAT LES PÈRDUES….
EL MEU COR BATEGA,
I SENT, SENT QUE…
LA LLUNA ÉS PRECIOSA,
COM EL MAR, EL FOC, EL VENT.
I L’UNIC QUE QUEDA, ÉS L’AMOR.
L’AMOR, ÉS LA CONEXIÓ,
ÉS EL QUE ENS UNEIX ETERNAMENT
A TOT ALLÓ QUE HEM PERDUT,
A TOT ALLÓ QUE ENYOREM.
EL CAMÍ ÉS, TAL COM NOSALTRES DECIDIM
QUE SIGUI, TRIST, ALEGRE, DUR, PLANER…
ÉS A LES NOSTRES MANS, COM VIURE.
NO DEIXIS MAI D’APRENDRE,
NI DE PLORAR, NI DE SOMRIURE,
NI D’ESTIMAR…. MAI.
ESTIMA AMB TOTES LES TEVES FORCES,
I VIU PER SEMPRE,
AMB EL SOMRIURE ALS LLAVIS.
4 comentaris:
A mi em costa moltíssim comentar la poesia, sóc negada, però els teus versos es noten sortits del cor :-)
La foto, tan maca, invitació a entrar... i la versió de la CARME, impressionant! :-))
Gràcies Assumpta, la Carme és una artista i m'ha emocionat. La veritat és que sempre que escric em surt de ben endins.
Petonets preciosa!
Que bé que t'ho prenguis de manera positiva!!! Et segueixo!! Passa't quan vulguis pel meu humil bloc. Una abraçada :*
Ups, m'he equivocat de compte... Si tot va bé, és aquest! petons
Publica un comentari a l'entrada