LA NIT

Es quan la nit s’estén damunt meu,
com un gran mantell glaçat,
que el dolor tan ben amagat,
molt endins del meu cor,
s’esmuny sigil·losament,
i esclata amb tota la força.

Es llavors, quan em sento morir,
i miro cel enllà,
i et cerco entre els estels . . . .
Ets allà, amor meu?.

I esdevé el plor,
llarg, amarg, punyent.
I se’m trenca l’ànima,
i el cor s’esmicola en mil trossets.

Potser si que ets allà,
enmig de tots aquells estels,
magnífics i distants, que espurnegen.
Però jo . . . . no t’hi trobo.

I tot aquest plor,
tot el dolor, l’enyor,
fa més gran el meu amor,
i em donen la força,
per seguir caminant sense tu.

AMB TU

Voldria navegar per tots els mars,

i sentir la sal a la boca . . . . tant sols amb tu.

A l'albada sentir els primers raigs de sol,

damunt la pell . . . . tant sols amb tu.

Als vespres contemplar tots els estels,
i la lluna . . . . tant sols amb tu.

PLORO

Ploro . . . .

De sentir-te lluny,
de saber-te absent,
d’estimar-te tant
de voler-te amb mi
de veure els teus ulls
en el mar immens.

I . . . . ploro.

D’esperar el demà,
d’enyorar el teu cos,
i el teu caminar,
i la teva olor, que encara és aquí,
fent-me recordar,
cada mot, cada gest.

I . . . . ploro,

I em crema el desig,
de cridar ben fort,
per si amb aquest crit,
i aquest sentiment,
pogués travessar,
l’anyorança, l’oblit,
i aixís dolçament,
donar-te la má,
i saber-te amb mi.

I . . . . ploro,

Agraint el temps,
que fa que ens estimem.
Agraint cada bés,
i cada pensament perdut,
tots i cada un dels mots,
i els somriures i els plors,
i els silencis i les flors.

I . . . . ploro,

Ploro, per que t’estimo.

NO EM DEIXIS MAI SOLA

Asseguda a la proa del teu preciós vaixell,
acluco els ulls i somio . . . . penso en ell.

El vent acarona el meu rostre,
com si fos dolça caricia.
El sol escalfa el meu cos,
em besa, m'encisa.

Les onades juganeres, esclaten a la proa,
m'esquitxen, em sacsegen per dir-me,
que no estic perduda ni sola,
i em sacsegen per dir-me . . . .

Que ets tú qui hi ha darrera del sol que m'escalfa,
darrera del vent que acarona els meus cabells,
darrera les onades juganeres que desperten els meus sentits,
per dir-me que sense fatiga per lluny que siguis . . . .


Mai, mai no em deixaràs sola.

NO HI ETS

Solitud,
desencís,
quietud,
silencis . . .
La casa es plena de tu.
Les teves fotos,
la teva roba,
els teus records,
les teves cendres.

Enyor,
tristor,
dolor,
plor . . . .

La casa es buida sense tu,
no sento els teus dolços: “T’estimo”,
no veig els teus ulls ni les teves mans,
ni hi ha petons ni abraçades.

Absència,
ràbia,
desesperació,
resignació . . . .

DIA 10

Dia deu,
dia trist,
cinc mesos i. . . Plou.

I passen els dies,
un rera l'altre,
i tots són tristos,
avui més encara.
Avui és dia deu, i . . . .Plou.

Del cel cauen llàgrimes,
les teves, les meves, les seves.
Ploren per tu, per mi, per ells.

El dia és gris,
com gris és la meva ànima,
d'ença que vares marxar.

El dia és gris, es trist, i .. . Plou.

SENSE TU

Ja mai més, res no serà com abans,
D’ençà del jorn que vas deixar-me.

El soroll de la pluja,
l'olor d’herba humida,
els estels, la lluna,
el cel tant blau,
el mar immens,
el brogit de les ones,
els ocells, les flors . . .

Llàgrimes temudes,
el cor encongit,
tants somnis trencats,
en un no rés,
sense cap avís,
sense temps,
sense un adéu,
sense tú . . . .

No puc viure sense tú.