APRENDRE

LA VIDA A FORÇA DE COPS,

M’HA FET APRENDRE

 EL QUE ÉS IMPORTANT.

SON LES PETITES COSES,

L’AVUI, L’ARA, L’INSTANT.

L’AMOR, L’AMISTAT,

ELS SOMRIURES, ELS SOMNIS.

NO DEIXO D’APRENDRE,

NO PERDO EL SOMRIURE,

MALGRAT LES TRISTESES,

MALGRAT LES PÈRDUES….

EL MEU COR BATEGA,

I SENT, SENT QUE…

LA LLUNA ÉS PRECIOSA,

COM EL MAR, EL FOC, EL VENT.

I L’UNIC QUE QUEDA, ÉS L’AMOR.

L’AMOR, ÉS LA CONEXIÓ,

ÉS EL QUE ENS UNEIX ETERNAMENT

A TOT ALLÓ QUE HEM PERDUT,

A TOT ALLÓ QUE ENYOREM.

EL CAMÍ  ÉS, TAL COM NOSALTRES DECIDIM

QUE SIGUI, TRIST, ALEGRE, DUR, PLANER…

ÉS A LES NOSTRES MANS,  COM VIURE.

NO DEIXIS MAI D’APRENDRE,

NI DE PLORAR, NI DE SOMRIURE,

NI D’ESTIMAR…. MAI.

ESTIMA AMB TOTES LES TEVES FORCES,

I VIU PER SEMPRE,

AMB EL SOMRIURE ALS LLAVIS.

FA TANT DE FRED

Jeu boca terrosa,

 sembla mort,

la gent passa,

pel seu costat.

Uns se’l miren,

 altres no,

però tots

passen de llarg.

Respira?

No ho se.

Fa tant de fred.

 El mes segur,

 és que estigui torrat.

Però no se explicar

el perquè,

jo, soc incapaç

de passar de llarg.

M’ajupo,

el sacsejo...

No es mou,

 és viu,

 fa pudor.

Ha begut,

 molt, tant

 que ha perdut

tota noció,

del que és,

del que fa,

de la vida,

del temps,

del dolor…

Per fi arriba,

l’ajuda demanada.

Dos policies,

una ambulància,

amb dues persones més.

Quatre homes

experimentats.

L’aixequen

i poc a poc

entre els quatre,

l’acompanyen

al banc de la plaça.

Allà és on viu,

on menja,

 si pot.

On beu,

sempre.

On dorm,

on plora,

on ara tot sol,

el sento cridar,

el sento plorar.

I el crit,
traspassa
la meva pell
fins arribar 
a l’ànima,

I fa tant de fred.....

VIURE

Viure, i al viure aprendre,

aprendre que val  més estimar,

que no pas que  t’estimin. 

Que els entrebancs,

ens  fan més forts i més savis.

Que la vida és una renuncia,

constant i dolorosa,

però que tanmateix,

és això el que ens fa créixer.

Que cada pèrdua,

malgrat no ens ho sembli,

té un sentit, i un per què.

Que els anys passen

i el nostre rostre,

i el nostre cos, envelleixen. 

Però cada marca, cada taca,

cada arruga ens parla,

d’ instants, de sentiments,

d’un munt de vivències…  

Que esdevenen del que som,

I del que hem estat. 

M'estimo cadascuna d’aquestes

petjades  per tot el que representen.

I espero viure i aprendre

de cada instant, de cada cop,

sense perdre mai,

ni l’esperança,

ni el somriure.

M'estimo la vida.

MIRANT ENRRERA

Somrius,

i els ulls,

no poden.

Respires

sense sentir

l’aire.

Somies

sense dormir.

Dorms,

sense somiar.

I penses

que potser…

I creus,

que demà….

I sento,

tendresa

i tristesa.

EL MEU FAR

Com el nostre far,

que dalt del penya-segat,

resta quiet i silent, sempre fidel.

Així, il•lumines tu,

la foscor de les nits més negres.

 Fas que s’esvaeixi

tota penombra,

i amb ella fas fora,

totes les pors.

La teva llum,
guia els meus passos,

m’acompanya i alhora

escalfa el meu cor.
 Tu sempre seràs el meu far.



CONEXIÓ

Et miro, i sé

Em mires, i saps.

No ens calen els mots,

els silencis ens parlen.

És senzill viure al teu món

tens sempre la porta,

oberta de bat a bat.

Et necessito, i hi ets.

Em necessites, i hi soc.

Ens uneix l’amor, l’amistat,

de fa tants anys . . .

Que les nostres ànimes,

són a tocar.

UN SOMNI

Avui, he vist els teus ulls,

la teva boca

es retorçava

en una ganyota

que transmetia dolor.

En aquest moment,

he sentit que em flaquejaven

les forces, i m’he deixat caure.

I quan el meu cor era a punt

de trencar-se , has caigut,

si, tu has caigut sobre meu.

Però el teu cos no pesava,

era una sensació estranya,

i la meva boca,

era a tocar de la teva.

I jo et besava, mentre tu,

a cau d’orella,

hem deies;

Ho sento, amor,

Ho sento….

He obert els ulls,

i el somni s’ha esvaït…

Tu ja no hi eres, però

l’estranya dolçor

de la teva pell,

el so dels teus mots,

han estat dintre meu tot el dia.

Encara t’estimo tantíssim….