Segueixo les teves petjades,aquelles que vares deixar,
a l’antiga platja,
dels nostres records.
Ressegueixo el rastre,
dels teus dolços sons,
i enfilo les notes,
de la nostre cançó.
I ben embolcallada
dins del teu jersei,
respiro el teu aire
impregnant-me’n la pell.
I tot i així... Com t’enyoro!
7 comentaris:
me encanta la poesía. te he comentado en tu otro blog,
Saludos cordiales, antonio
Anna, les teves paraules arriben ben endins perquè surten de molt endins. Voldria dir-te que jo crec que escriure sobre els sentiments d'una manera tan sincera fa sempre un doble servei, a la persona que escriu, perquè pot compartir i a tots els que llegim perquè aprenem a entendre, aprenem a obrir els ulls una mica més enllà dels nostre dia a dia. Gràcies Anna
Gràcies a tú Carme, perquè a cops sento que potser son paraules al vent, i quan algú em diu que serveix de quelcom més que per sobreviure jo mateixa, m'anima a seguir.
Un petonet,
Anna
t'acabo de trobar...
Enyorar és ben dur eh...
De vegades
la vida
ens empeny
a l'abisme
de l'enyorança.
Un enyorament
que ens fecunda
el núvol
del record
i no para
d'anar parint...
Quan l'enyorança
es fa dolor
plorem llàgrimes
que són la rosada
de l'enyorament.
Algú et parlarà
del temps...
però el temps
és ara i aquí
sota l'absència
que sempre té
data d'ahir...
Sort. onatge
Onatge,
Boniques paraules. Si que és dur l'enyor, molt i molt dur.
Gràcies i petonets.
Publica un comentari a l'entrada