NIT DE SOMNIS

Nit de somnis,
arraulida entre els llençols,
d’un llit massa gran,
em crec desperta.

Sento la teva presència,
i el cor se’m accelera.
Enmig de la foscor,
et cerco i et retrobo.

Ets aquí, a tocar,
obro els braços,

i la teva abraçada

em traspassa la pell.

Una esgarrifança
em recorre tot el cos,
se’m eriça tot el pèl,
i obro els ulls.

Negre nit,

tu ja no hi ets,

la pell i l'ànima però,

encara et senten.

Per un instant,

instant efimer,

he pogut gaudir,

de la teva presència.

Em creia desperta?

ho estava?

Has estat aqui?

....Nit de somnis.

Gràcies per venir a veure'm,

ni que sigui en somnis.

LA VIDA ÉS UNA RODA

Cada vespre en arribar,
a la nostra casa,
sento que se’m fon,
una mica l’ànima.

Hi trobo pels recons,
espurnes de somnis,
carícies i petons,
perdudes en el temps.

Per això se’m fon l’ànima,
i tornen les llàgrimes,
hi ha tanta absència,
tanta solitud.

En la foscor et cerco,
sense trobar-te.
En el silenci escolto,
sense sentir-te.

A l’albada el sol
eixuga les llàgrimes
amaga les pors
i m’omple d’esperança.

I això és la vida,
una roda que gira,
i si avui tot és negre,
potser demà serà tot blanc.

PETJADES

Segueixo les teves petjades,
aquelles que vares deixar,
a l’antiga platja,
dels nostres records.

Ressegueixo el rastre,
dels teus dolços sons,
i enfilo les notes,
de la nostre cançó.

I ben embolcallada
dins del teu jersei,
respiro el teu aire
impregnant-me’n la pell.

I tot i així... Com t’enyoro!

POTSER SÓN AQUETS DIES...

Semblava que havia passat full,
semblava que les coses s’anaven calmant
però de sobte em trobo totalment perduda.

Torno a mirar i mirar les teves fotos,
rellegeixo els teus escrits, les teves cartes
perdo els nervis, les paraules surten de la meva boca
sense poder controlar-les i fereixo als que més estimo.

Tinc la sensació de girar sense control,
l’abisme de la teva absència em supera de tal manera,
que tot és massa feixuc, hi ha massa solitud,
massa tristesa, massa enyorança.

Miro de pensar que son les dates
son elles les que m’estan jugant
una mala passada i que d’ací uns dies
tot serà diferent, més suportable,
tot tornarà a aquella normalitat entre cometes,
que fa que la vida es pugui suportar.

MOTS

Sons, mots.
Paraules i més paraules.

Paraules que et fan plorar,
paraules que et fan riure,
paraules que et donen, que et prenen,
paraules que a cops t’ajuden a viure.

Paraules que t’omplen,
paraules que et buiden.

La vida és plena de sons, de mots,
de paraules i més paraules.

I a cops et fan mal,
i a cops són la vida.
I a cops donaries el que fos,
per gaudir d’un silenci
suau, seré, infinit. . .

Però la vida són mots,
mots, sons i paraules,
les dites i les no dites.

ERES TU. . .

Tu eres l’home
amb qui jo desitjava envellir.
Coneixia cada recó del teu cos,
sabia el significat del més ínfim gest.

Jo de tu,
i tu de mi.

Omplíem les nostres vides,
de petits detalls,
de mirades còmplices,
no ens calien mots.

Als nostres cors eren plens
de tendresa, amor, comprensió.
Compartíem silencis,
somriures i plors.

Tu eres l’home de la meva vida.
Al marxar, has deixat un buit tan gran,
que a cops sento que el temps no passa,
com si la vida s’aturés.

Però el temps no s’atura,
la vida segueix,
el tic, tac, no para,
i el meu cor segueix bategant
encara que a cops no ho vulgui.

T’estimo i t’enyoro,
enyoro els teus ulls i les teves mans,
els teus llavis, el teu somriure,
les teves abraçades,
i els teus dolços “t’estimo”

¡Que donaria per un sol instant al teu costat!

SOPAR

10 d’agost,
2 anys i 3 mesos sense tu.

La nit ha estat especial,
he fet un sopar per als amics,
tot ha sortit rodó,
tant sols faltaves tu.

Estic segura que t’has sentit
orgullós de mi,
el menjar els hi ha encantat,
ho he preparat tot com si fos una nit especial.

Hem estat parlant i rient,
com sempre. . . .
però t’he trobat tant a faltar,
com sempre. . .

La vida segueix amor meu,
a pesar de tot,
a pesar de la teva absència,
a pesar de tot l’enyor.

T’estimo i t’enyoro,
però sento dintre meu,
que he de començar a caminar de nou,
tot és nou, tot és difícil, tot és diferent.

Necessito viure altre cop,
sento que fa molt de temps,
que he estat com adormida,
vivint sense viure. . . .
i no puc més.

Necessito estimar, abraçar,
que m’estimin, que m’abrasin. . . .
T’estimo amb tota l’ànima,
mai no dubtis del meu amor,
és etern, res ni ningú no podrà malmetre’l.

Fins al jorn que ens retrobem,
tant sols vull dir-te una cosa,
que t’estimo amor meu.