dissabte, 19 de febrer de 2005

NEGUIT

A cops, sento dintre meu,
una immensa basarda.
Com si el cor fos massa gran,
com si no tingués prou lloc,
per bategar lliurement.

I em pregunto . . . . perquè?
És potser por, potser tristesa,
ànsies de volar....
alegria, enyorança, incertesa,
o potser felicitat autèntica.

Mai no em sé donar resposta,
tant sols gaudeixo de la sensació.
Dons és estimulant i a l’hora esgarrifosa.
Tant sols l’accepto com un do
que em fa sentir . . . . que estic viva.

2 comentaris:

onatge ha dit...

Hola Anna, mirant enrrere llegeixo aquest poemea teu, que suposo que va ser el primer que vas penjar al blog, i veient que no té cap comentari, em prenc la llibertat (que no tinc) de compartir amb tu un poema que parla sobre la felicitat...

Una abraçada.
onatge

La felicitat no arriba mai sobre rodes.



La felicitat no arriba mai sobre rodes,
generalment va a peu, és humil,
és senzilla, no atropella a ningú.
Acostuma a venir amb una flor,
un mot, una abraçada, un silenci,
amb un repòs amb lluna plena,
de vegades la felicitat
també arriba amb la mort...



Només els muts, sords i cecs de vida
no la senten ni la veuen.
Per ells la felicitat és massa senzilla.
Ell són homes i dones que els
agraden les complicacions,
la felicitat és massa pura,
massa natural.



Si un dia la felicitat truca
a la seva porta, no la senten.
Si un dia els abraça,
no senten res.
Per les seves benes només hi corre
materialisme i individualisme...
Per la felicitat això és un virus de mort.


La felicitat creix i floreix
en els cors tendres i senzills,
sense terra de malícia...
Un mot i una paraula
fan el poema.
La felicitat és femenina
cal saber entendre-la,
el món mal educa els homes,
i els homes destrueixen el món.


Potser la felicitat és saber
respirar enmig del conflicte...
Els àngels els pinten amb ales,
però primer van ser dimonis.


La rosa no és rosa sense espines.
La felicitat també té llàgrimes de...
La felicitat és un estat interior.
És una química que ens impregna.
Felicitat és no estar en guerra.
És tenir ganes i consciència de viure.


onatge

Anna ha dit...

Hola onatge,

Gràcies per aquest poema tant bonic, a veure quan el puc llegir en el teu blog, je,je,je....

És dels primers, si, encara no havia perdut al meu marit, però ja estava malalt i els meus sentiments estaven molt revolucionats. Era dificil reconeixer la felicitat, bo sabia ben bé cap on anavem.

Una forta abraçada.