divendres, 25 de gener de 2008

PETJADES

Segueixo les teves petjades,
aquelles que vares deixar,
a l’antiga platja,
dels nostres records.

Ressegueixo el rastre,
dels teus dolços sons,
i enfilo les notes,
de la nostre cançó.

I ben embolcallada
dins del teu jersei,
respiro el teu aire
impregnant-me’n la pell.

I tot i així... Com t’enyoro!

7 comentaris:

Doncel ha dit...

me encanta la poesía. te he comentado en tu otro blog,
Saludos cordiales, antonio

Carme ha dit...

Anna, les teves paraules arriben ben endins perquè surten de molt endins. Voldria dir-te que jo crec que escriure sobre els sentiments d'una manera tan sincera fa sempre un doble servei, a la persona que escriu, perquè pot compartir i a tots els que llegim perquè aprenem a entendre, aprenem a obrir els ulls una mica més enllà dels nostre dia a dia. Gràcies Anna

Anna ha dit...

Gràcies a tú Carme, perquè a cops sento que potser son paraules al vent, i quan algú em diu que serveix de quelcom més que per sobreviure jo mateixa, m'anima a seguir.
Un petonet,
Anna

Babèlia ha dit...

t'acabo de trobar...

Sense fer soroll ha dit...

Enyorar és ben dur eh...

onatge ha dit...

De vegades
la vida
ens empeny
a l'abisme
de l'enyorança.

Un enyorament
que ens fecunda
el núvol
del record
i no para
d'anar parint...

Quan l'enyorança
es fa dolor
plorem llàgrimes
que són la rosada
de l'enyorament.

Algú et parlarà
del temps...
però el temps
és ara i aquí
sota l'absència
que sempre té
data d'ahir...


Sort. onatge

Anna ha dit...

Onatge,

Boniques paraules. Si que és dur l'enyor, molt i molt dur.

Gràcies i petonets.