Existència que tant sols te sentit,
si tu ets en cada espurna de somni,
en cada esquitx d’onada,
en tot l’esplendor d’aquesta lluna
que em deixa sense ale.
Somio els teus ulls i els teus llavis,
escolto els teus infinits silencis,
la teva pell, en la meva pell
es fon en un meandre
que flueix sense trobar-se.
Ben endins sento que el foc
del desig i l’enyorança,
m’estreny l’ànima fins al límit.
La lluna amb tot els seu esplendor
m’abraça amb la generositat
dels que saben del cert
que res més no queda.
8 comentaris:
No deixes mai de somniar i deixa't acaronar per la lluna... però swmpre queda alguna cosa més. No deixes d'anar per ella i buscar-la.
Una forta abraçada, nina.
Anna, impressionant, no has canviat per res :)
ALBANTA, sempre hem de tenir un somni, és molt important. Però hi ha coses que sabem que no tornaràn, i és aixó al que em refereixo quan dic que no queda res més que precisament SOMMIAR... Petonets preciosa!
CESC, gràcies ;) la veritat és que a la meva edat, ja no es canvia, hehehe.... Petonets dolços.
I el record pot fer mal...
Necessitem els somnis, sempre i en qualsevol circumstància.
M'alegro de tornar-te a llegir.
bon escrit
m'agrada
salut!!
És cert, de vegades només ens queda aquesta lluna d'absència... i el record de proximitat. Mires cap a l'horitzó i et sembla, però no... Malgrat tot, el somni habita a la teva sang i el cor sembla que et bategui a ritme d'absència...
Salut.
onatge
Què bonic, m'ha encantat.. Una abraçada, no canviïs, gent amb aquesta sensibilitat val la pena.
Publica un comentari a l'entrada