diumenge, 4 d’octubre del 2009

RES MÉS NO QUEDA...



Existència que tant sols te sentit,

si tu ets en cada espurna de somni,

en cada esquitx d’onada,

en tot l’esplendor d’aquesta lluna

que em deixa sense ale.


Somio els teus ulls i els teus llavis,

escolto els teus infinits silencis,

la teva pell, en la meva pell

es fon en un meandre

que flueix sense trobar-se.


Ben endins sento que el foc

del desig i l’enyorança,

m’estreny l’ànima fins al límit.


La lluna amb tot els seu esplendor

m’abraça amb la generositat

dels que saben del cert

que res més no queda.

8 comentaris:

Albanta ha dit...

No deixes mai de somniar i deixa't acaronar per la lluna... però swmpre queda alguna cosa més. No deixes d'anar per ella i buscar-la.
Una forta abraçada, nina.

Anònim ha dit...

Anna, impressionant, no has canviat per res :)

Anna ha dit...

ALBANTA, sempre hem de tenir un somni, és molt important. Però hi ha coses que sabem que no tornaràn, i és aixó al que em refereixo quan dic que no queda res més que precisament SOMMIAR... Petonets preciosa!

CESC, gràcies ;) la veritat és que a la meva edat, ja no es canvia, hehehe.... Petonets dolços.

Cèlia ha dit...

I el record pot fer mal...

Carme Rosanas ha dit...

Necessitem els somnis, sempre i en qualsevol circumstància.

M'alegro de tornar-te a llegir.

res ha dit...

bon escrit
m'agrada
salut!!

onatge ha dit...

És cert, de vegades només ens queda aquesta lluna d'absència... i el record de proximitat. Mires cap a l'horitzó i et sembla, però no... Malgrat tot, el somni habita a la teva sang i el cor sembla que et bategui a ritme d'absència...

Salut.
onatge

Marta ha dit...

Què bonic, m'ha encantat.. Una abraçada, no canviïs, gent amb aquesta sensibilitat val la pena.