diumenge, 11 de maig de 2008

LA TEVA MIRADA

Kalighat, Calcuta. Juny 2008 Centre per a dones malaltes que les germanes recullen pels carrers.

Hi ha una profunda tristor
en el pou de la teva mirada.

Et miro i et somric.
Tu alces les mans,
pidolant una abracada.

M'apropo, t'abraco,
i et beso el front.

T'agafo les mans,
i se't escapa una llagrima,
mentres em mostres
el teu somriure sense dents.

La teva pell,
es com un pergami.
Mentres t'acarono,
puc palpar tots els teus osssos.

Et torno a abracar,
i s'esvaeixen tots els meus dubtes,
les meves preguntes,
les meves tristors.

Et torno a somriure,
mentres t'agraeixo,
tot el que em dones,
sense saber-ho.

Kolkata, maig 2008


5 comentaris:

onatge ha dit...

És com una llàgrima compartida a dos... Una mútua tristesa que enbolcalla. I les paraules es queden a la trinxera dels llavis...
La carícia palpa el trenca closques de la vida... Un poema que no vol marc perquè està tatuat a la pell, al cor.
Sovint les paraules són l'únic fruit que ens queda del temps passat o robat...


Rep una abraçada i mitja...
onatge

Anna ha dit...

Gracies onatge, per les teves paraules tant boniques i per la teva abracada i mitja... Una altre per a tu desde aquest indret llunya,
Anna

zel ha dit...

Que bonica, és amorosa i trista alhora, però d'això se'n diu vida, de lluny o de prop, a l'inici o a la fi, és vida! Petonassos!

Anna ha dit...

Aixis ho crec jo, aixo es la vida.

Petonassos per a tu zel!
Anna

papallonesenlallum ha dit...

Hola Anna!
He trobat el teu blog fent una cerca al meu, soc la sandra de papallones en la llum.
M'has negat els ulls en alguns dels teus poemes, t'ho deixo aqui perque el comentari val per tots.
tens l'habilitat d'acaronar l'ánima.