La llum del matí,
entra a la cambra
la son no ha arribat
en tota la nit.
Els pensaments
giravolten sense parar
entren i surten,
pugen i baixen.
Impossibles d’aturar.
L’enyor,
la nostàlgia,
petites coses
que em xuclen
endins…
És tot una roda,
que no puc aturar.
I em miro les mans
i sé que no estan buides.
Son plenes d’amor,
d’amistat, de pau.
D’instants entranyables,
i records inesborrables.
M’acompanyes sempre,
et sento amb mi a tothora.
I així és com trobo la força,
per seguir vivint.
Gràcies per tot,
pel que vares ser,
i el que no vares ser.
Pel que em vas donar,
i el que em vas negar.
Pel teu amor,
i la netedat del teu cor.
Gràcies per estar,
encara que no hi siguis.
Per donar-me la força,
per anar endavant.
Per l’escletxa de llum
que entra a la meva cambra,
la nostra cambra,
entra la teva llum.
La llum que em guia
cada jorn, pas a pas,
en aquest nou camí,
que camino cada dia.
8 comentaris:
El meu marit ,en Josep, era per sobre de tot un home bó.
Ens ha quedat amb nosaltres aquesta bondat,la seva manera de fer,de com adorava els seus dos fills,de com m'estimava a mi ,a la seva nena .Jo tenia 15 anys quan ens varem coneixa i ell ja rondava els 20.
Quan varem anar a busar els nostres dos fills,dos germans de 18 i 30 mesos ,ens va semblar que era el regal més hermós que ens podia fer la vida.
Cert, a ells els va ensenyar a estimar a ser honestos i aixó ens resta amb nosaltres.
No tenim les mans vuides Anna,boniques i reals paraules .
Una abraçada,i gràcies per compartir i deixar les portes obertes per poder parlar de sentiments.
Nuria, jo també tenia 15 anys quan vaig començar la rel·lació amb el Santi. Anavem junts a l'escola... Tota una vida junts. És molt difícil, sort en tenim de no tenir les mans buides, sort en tenim de tot l'amor que ens varen deixar. Tenim molta sort d'haver compartit la vida amb uns essers tant meravellosos.
Petons de diumenge.
Et vaig llegir ahir i torno avui. Se'm fa difícil comentar aquests sentiments teus, vostres, incloent la Núria. Jo també tenia 15 anys quan vam començar a anar junts. Tota una vida, però jo el tinc amb mi i no puc imaginar-me com seria la vida sense ell. Ja t'he dit altre s cops que et llegeixo, m'emociones i aprenc coses. Situacions que són difícils de transmetre però tu aocnsegueixes apropar-nos-les. Gràcies per compartir i crec com diu la Núria que necessitem portes obertes per a parlar de sentiments.
Hola Carme, preciosa. I per què t'has d'imaginar la vida sense ell? No dona no, el que has de fer és gaudir-ne al màxim. No vull que les meves paraules transmetin tristesa, si que tinc dies molt tristos, però ja saps que des de que vaig tornar de Calcuta em sento plena d'energia positiva. El que si està bé és obrir portes, i deixar que els sentiments flueixin lliurement. Tenim tantes coses per compartir! I compartir és l'essencia de la vida.
Petonets dolços.
M'agrada col.leccionar imatges de portes obertes. Em puc emportar aquesta?
USD i tant que pots emportar-te aquesta. Això de col·leccionar portes obertes no ho havia sentit mai. Aquesta és la porta de la meva cambra, i quan per fi arriba la caloreta, sempre dormo amb la porta oberta de bat a bat. M'agrada obrir els ulls i veure el que es veu. Gràcies per la visita, ara passaré per casa teva.
Em fas plorar, mira... és tan bonic i trist i bonic i trist...
Au vinga Zel! No ploris bonica... petoets dolços.
Publica un comentari a l'entrada