Tanco els ulls,
sento la remor del mar,
el brogit del vent.
Intueixo la bellesa
que m’envolta
però em nego
a obrir el ulls.
Vull restar així,
en silenci,
tant sols escoltant,
sentint, desitjant.
Els dits s’entortolliguen,
el batec del cor s’accelera,
voldria ser capaç,
ni que fos tant sols un instant,
de poder transmetre’t
el que sento,
tot l’amor que m’aclapara,
que m’engoleix.
Quants cops vaig voler dir…
i no vaig dir.
Quants cops vaig voler fer…
i no vaig fer.
Si pogués tornar enrere…
Si poguessis venir..
Si tot fos… o no fos…
T’estimo, avui, ara i sempre.
6 comentaris:
Transmets sense cap dubte, allò que dius que coldries transmetre i segur que d'una manera o altra li arriba.
Petons preciosa.
Gràcies Carme. Petonets dolços.
Sempre es queden coses per dir i per fer, però estic segura que vas dir i vas fer moltíssim més del que penses... I que ell ho sap.
Com sap que l'estimes ara i sempre.
Una abraçada nineta!!
Una abraçada Albanta i gràcies.
(fantàstic, sublim, magnífic, buf..., música, bravo, increïble, genial, preciós...)
m'ha agradat moltíssim!!!
salut estimada!!
Gràcies Mq, renoi m'has fet posar vermella... hehehe...
M'al·legro que t'hagi agradat.
Petonets
Publica un comentari a l'entrada